Josep Bernat i Baldoví. Biofrafia¹.
Bernat, advocat.
Bernat vingué al món, com no podia ser d’una atra manera, el dia de San Josep de 1809. Naixcut en una família benestant de Sueca, estudià en les Escoles Pies de Valéncia; compartint aules en chiquets que en el pas dels anys devindrien personalitats destacades de la Renaixença més primerenca, com Vicent Boix o Pasqual Pérez.
Excelent estudiant, demostraria des de ben pronte la seua afició per les lletres. En !8 anys obtingué el títul de bachiller en Dret Civil, i es doctorà als 21 anys. Despuix d’una primera etapa cobrint excedències com a profesor universitari, en 1833 obrí un despaig d’advocat en la ciutat de Valéncia. La seua meteòrica carrera li faria guanyar la plaça com a juge de Catarroja en 1835, quan contava només en 26 anys.
El naiximent de El Mòle.
Dos anys més tart, en 1837, voria la llum el primer número de El Mòle: periòdic satíric editat per Josep Maria Bonilla (àlias Napicol) i en el que colaboraren Pasqual Pérez (Pataca Grossa) i el propi Bernat i Baldoví, en el seudònim de Garrofa. La llínea editorial del periòdic, escrit en llengua valenciana, era d’un radicalisme lliberal i demòcrata pròxim al republicanisme.
Els problemes econòmics del camp valencià i l’escepticisme davant el precari funcionament de les institucions de l’época, com també la critica feroç a les diferències socials o a les insurreccions carlistes, eren temes que omplien les pàgines d’una publicació sense periodicitat definida, durament castigada per la censura de l’época i que coneixeria diverses époques de publicació entre 1837 i 1870. També trobem en El Mòle un interés per formar en història valenciana a les classes més populars (en la secció «Descripció de la ciutat i reine de Valéncia», firmada per Sento Formal; ¿tal volta el seudònim de Vicent Boix?).
Bernat, polític i escritor d’èxit.
Bernat sempre mantingué un difícil equilibri en els seus posicionaments polítics, mantenint-se en una espècie de centre lliberal que podia resultar massa progressiste per als moderats… i massa moderat per als progressistes.
De fet, en 1840 una junta revolucionària destituí a Bernat de la seua judicatura en Catarroja, acusant-lo de ser «de tendències moderades». Com a conseqüència, el juriste tornà a Sueca i decidí fundar un partit polític, que l’inventiva popular batejaria en el nom de «Partit dels Sorts», fent referència a la minusvalia de Bernat i Baldoví, que li havia sobrevingut sent encara jove.
A partir de la dimissió d’Espartero com a cap de govern i l’inici de la coneguda com a «Década Moderada» (1843-1854), els treballs previs d’estructuració política en la seua població natal donarien frut: en 1844 seria triat Diputat a Corts pel partit judicial de Sueca, i es traslladà a viure a Madrit durant dos anys. En eixe mateix any, fundà en la capital de l’estat La Donsayna, semanari que aplegaria a 13 números i que, dirigit com estava als valencians que vivien en Madrit, s’escrivia en idioma valencià. Un any més tart se publicaria El Virgo de Viçanteta, segurament la seua obra més popular, que s’estrenà en el Teatre Principal a l’any següent en un èxit rotunt, que aplega fins als nostres dies.
Els problemes econòmics del camp valencià i l’escepticisme davant el precari funcionament de les institucions de l’época, com també la critica feroç a les diferències socials o a les insurreccions carlistes, eren temes que omplien les pàgines d’una publicació sense periodicitat definida, durament castigada per la censura de l’época i que coneixeria diverses époques de publicació entre 1837 i 1870. També trobem en El Mòle un interés per formar en història valenciana a les classes més populars (en la secció «Descripció de la ciutat i reine de Valéncia», firmada per Sento Formal; ¿tal volta el seudònim de Vicent Boix?).
En 1847, prematurament retornat de Madrit, i defraudat per l’experiència (escrigué significativament en La Donsayna: Tes coses li sobren a tot home vullga medrar; la formalitat, l’honra i el saber), Bernat traurà al carrer El Tabalet, un atre semanari que, l’anterior només eixiria al carrer durant 13 semanes. Una publicació políticament més incorrecta i en la que carregaria inclús contra la Corona; denunciant així mateix la corrupció política de Madrit i la fam que patia Valéncia per aquells anys.
També en 1847 vorà la llum El Sueco, publicació que, com les anterior, duraria només 13 números (òbviament, esta casual constant era una mostra més de caràcter burlesc del suecà). Son estos uns moments de triumf per a Bernat: el seu partit controla l’Ajuntament de Sueca i el seu número de llectors se dispara.
Val la pena rememorar l’ideologia política de Bernat i Baldoví rellegint un fragment de la seua obra. Publicat el 8-12-1844 en La Donsayna, sorprén i inquieta al mateix temps perque les seues crítiques a la corrupció política i econòmica que vixqué en primera persona, sonaran, 168 anys més tart, dramàticament actuals…
Cuant un español diu, la nasión está muy mal, vol dir que á éll no li vá masa bé. Cuant atre diu, ahora ya van bien las cuesas, la nasión está tranquila y bien ormechada, vol dir que éll no va roder y ha clavat la ungla en algun bon estofao. Cuant un atre diu, la patria es feliz, vol dir que la seua pancha está plena, perque pancha y patria es tot ú. Així está vist en este gran bodegó, que el tindre dinés, es ser gran home, es ser honrat; y no tindre dinés, es no tindre honra; per aixó se veu á cada trico, que el que té sis mil quinsets de sou al añ, gasta sis mil duros, y el que té sis mil duros gasta sis millons. Asó, que en totes les parts del mon voldria dir robo, en España vol dir honra. ¿Qué tal? Tot el orde y al moralitat de la época o de estos temps, consistix en voler tot lo mon ferse ric sense treballar:
Les consecuensies ya les podrán vore desde ara els españols que pensen algo, si es que hiá algun español que algo pensa.
Bernat i Baldoví concloïa el seu raonament en una dècima lapidària:
Enchamay, tú, Sueco, trates
Que á la política aplegue,
Que malaix y renegue
D’esta nasió de Pirates.
Y per aixó el Rosiñol,
Com Diógenes agarrat
En la llantérna ó faról,
Va buscant un hóme honrat
Per lo mon en un cresól,
Y encara no l’ha encontrat.
Bernat i la llengua valenciana.
Encara que El Sueco fon la primera publicació que, a diferència de les anteriors, contenia també informacions en castellà, Bernat faria en les seues pàgines una encesa defensa de la llengua valenciana, criticant feroçment als valencias que ya en aquell temps escomençaven a abandonar el seu idioma propi:
Volguera que osia tinguera bondat de esplicarme el motiu perque alguns fills del reine de Valencia, que en ell viuen, y en éll morirán provablement, en lloc de mostrarse agraits á la patria, que los dona á menchar actualment, y á la llet, que els mantingué en la seua infansia, han de tindre tanta aversió y repugnansia á la llengua valensiana, que casi s’avergoñixen de parlarla; en termens que en el instant que poden dispondre de sis pesetes per a ferse quatre farfalans les unes, y pelarse el tòs els atres, lo primer que amostren als seurs fills es á olvidar el llenguache del país, com si foren pecats mortals el nom de pare y mare, y els de llomello, pepitoria i carn de cuixa. (El Sueco, 7-11-1847)
L’estil de llengua de Bernat és castellanisat en l’ortografia, seguint una tendència apareguda en el sigle XIX entre els coneguts com a “escritors d’espardenya”, que s’enfrontaven al problema d’un públic rotundament valenciaparlant, pero analfabet en la majoria dels casos i que, en aquell sector minoritari que sabia llegir, només ho sabia fer en castellà.
Pero la riquea lèxica i fraseològica de Bernat, deslliurada de castellanismes innecessaris, és font i eixemple constant per a la construcció d’un model llingüístic valencià a l’hora cult i modern, arraïlat en la tradició i apte per als usos actuals.
La seua obra teatral segurament més coneguda a nivell popular, El Virgo de Visanteta, serví d’inspiració per a la versió cinematogràfica que, sense lloc al dubte, constituïx fins al moment la película de major incidència social rodada íntegrament en llengua valenciana. Realisada en 1979 pel director Vicent Escrivà, ademés de la protagonista principal, Maria Rosaria Omaggio, participaren els principals actors valencians del moment, com Josep Sancho, Antoni Ferrandis, Queta Claver, Maria Josep Roman o Josep Maria Angelat.
Bernat i les falles.
En 1850 Bernat escriu la seura primera colaboració fallera coneguda: Historia de les víctimes de la Falla de San Chusep en lo carrer de les Abellanes en l’añ 1850: un manuscrit idèntic en temàtica i lliteralment en molts fragments el seu llibret de falla de la Placeta de l’Almodí de 1855: el primer llibret imprés i enquadernat, en un concepte que encara hui té plena vigència.
El poeta més popular i llorejat de les lletres valencianes modernes, Anfós Ramon, reflexionava fa uns anys sobre esta novetat del llibret -que marcà un abans i un despuix en la festa de les falles- de la següent manera:
Este poeta, escritor, advocat i polític que tenia un molt subtil sentit de l’humor i que en castellà i valnecià fon un assot contra les injustícies i, sobretot, les que li feyen al llaurador allà per la primera mitat del sigle XIX per part de les institucions constitucionals i administratives de l’época, tingué l’ocurrència d’acabar en els antics cartells que venien pengant´se per les finques cantoneres a on es plantava la falla (puix encara no s’escrivien el versets al peu de les escenes com es fa hui), i escrigué mig en prosa mig en vers l’idea argumental de El conill, Viçanteta i Don Facundo i la va imprimir en uns fullets d’octau, d’a on li ve el nom, tal volta per les seues curtes mides, de llibret. (Història de Lo Rat Penat, 2000)
En efecte: la poesia satírica de Bernat, com també la seua obra teatral (com a pare del sainet valencià modern) beu de forma directa de la tradició lliterària valenciana que, des de L’Espillo de Roig o Lo procés de les olives de Gaçull, passant per la Rondalla de rondalles de Galiana, les obres del pare Mulet o els coloquis del sigle XVIII, construïren un imprescidible pont estilístic i temàtic que, encara hui, té la seua màxima expressió en l’escola de poetes festius valencians.
Bernat, valencià etern.
El Sort, El Sueco, La Musa del Xúquer, faltaria el 31 de decembre de 1864 en la casa que hui encara existix, número 1 de la llavors plaça de Sant Bertomeu de la ciutat de Valéncia (actualment, plaça de Manises). Els més reputats intelectuals de l’época organisarien un homenage pòstum en 1867. I l’homenage que es tornaria a repetir en motiu del cent aniversari del seu naiximent, el 19 de març de 1909. En esta ocasió, la societat humorística L’Antigor organisà un solemne acte de colocació de la placa que hui encara podem contemplar, realisada per suscripció popular; acte al que assistiren més de dosmil persones, i al que acabaren adhirnt-se l’Ajuntament de Valéncia, la Creu Roja, la Societat Coral El Micalet, Joventut Valencianista i l’Orfeo Nou Micalet.
El discurs, encarregat a Teodor Llorente pero llegit per Josep Belda per malaltia del poeta, fon molt calorós en el suecà, a pesar de les distàncies evidents – generacionals, lliteràries, polítiques i inclús personals- entre els dos lliterats valencians. Escrigué Llorente:
En tot temps y en tot país haguera sigut volgudíssim per los seus paisans; en Valencia deu serho més, perque lo que li ha donat tanta fama es, precisament, lo que forma un dels distintius del nostre carácter: En este concepte, se pot dir que Bernat y Baldoví fon el més valencià de tots els valencians.
Bernat, font d’inspiració per al nostre casal.
Aixina fon: Josep Bernat i Baldoví -escritor, advocat, polític- conectà de forma absoluta, en llengua i en esperit, en el poble valencià de l’época; i en un festa -la de les Falles- que en l’espai de cent anys escassos evolucionaria des de l’estoreta velleta fins a l’actual esclat d’art, música i pólvora, genüinament impregnat per la sàtira, l’ironia i la crítica social. No per casualitat, el màxim guardó del concurs de llibrets de falla porta el seu nom des de 1955.
Uns valors, els de Bernat -escepticisme en un classe política insensible en el poble al que governa; crítica de les desigualtats econòmiques; valencianitat idiomàtica i referencial; independència de criteri; mirada crítica de la realitat social- que, cent cinquanta anys més tart, tornen a recobrar plena actualitat.
Per ser Bernat i Baldoví un valencià de Sueca, per haver-se dedicat també en cos i ànima a unes atres festes i unes atres tradicions, i per exponent de l’us escrit i lliterari de la llengua valenciana, els fundadors d’esta associació prenem el seu nom com a inspirador d’una acció cultural que no pot quedar reduïda al Cap i Casal i a la festa de les falles, sino que abasta l’àmbit de tot el territori valencià i de totes les variades manifestacions festives del nostre poble, que beuen d’una mateixa tradició i de similars coordenades inspiradores i organisatives.
¹ La major part del present text és un extracte del capítul «Josep Bernat i Baldoví. Polític decepcionat, lletraferit incansable», del llibre Els llibrets de falla. Josep Bernat i Baldoví, de Felip Bens i Juli Amadeu Àrias. L’Oronella, Valéncia C., 2012, el qual se llegí com a discurs en l’homenage que l’associació cívica Convenció Valencianista va rendir a l’autor el 9 de març de 2013.